BENVINGUTS!
El Kitsch ha devenido una categoría estética para designar el pseudoarte, lo que parece arte, pero no lo es. Héctor Zumbado
Tot i que començo citant a l’escriptor cubà Héctor Zumbado, hagués pogut parlar de Clement Greenberg, Theodor Adorno, Hermann Broch o Giuseppe Petronio. Cada un d'ells ha posat el seu granet de sorra per tal de construir una definició consensuada d’allò Kitsch: Zumbado tracta el Kitsch de pseudoart; Greenberg parla de que desperta sensacions falsejades; Adorno l’etiqueta com la felicitat fàcil; Broch el defineix com una mentida; i Petronio l’anomena impur.
Així doncs, què entenem per art Kitsch? Primerament, hauríem de retrocedir a l’origen del concepte, que precisament fa referència a construir amb deixalles, per recordar que va sorgir com un art destinat a distreure les classes populars amb pretensions de culturitzar-se. Per tant, ja des d’un primer moment, el Kitsch, fruit d’aquesta alfabetització de les masses i de la revolució industrial, es va presentar com un art ben barat, senzill i sobretot poc exigent. I és que davant de qualsevol creació Kitsch és totalment innecessària una reflexió per tal d’entendre-la i gaudir-la: accedim immediatament a un plaer sense esforços. Però aquest art no té prou autonomia com per a conèixer-lo com un art independent i, de fet, no podria existir si no fos en conjunció amb l’avantguarda o l’art tradicional culte. De fet, el Kitsch es forma a partir de les troballes i els elements més significatius de les obres de la cultura elevada, quan aquestes ja han perdut bona part del seu poder d’impacte, novetat i sorpresa. Així doncs, hauríem d’entendre quelcom Kitsch com una traducció ben vulgar i simple de la tradició cultural plenament madura. El Kitsch és repetició, són merament tòpics i clixés.
A partir d'aquí, pretenc demostrar que el Kitsch no és purament art, sinó que es manté, tal i com ja va afirmar Héctor Zumbado, en la línia del pseudoart. Procuraré fer-ho a través de breus descripcions d'bres d'estil Kitsch i obres pertinents a l’art culte i genuí, tot analitzant les contraposicions entre ambdós estils i els trets més significatius de cadascun. En definitiva, em disposo a mostrar la diferència entre el propi i autèntic art i el que ens atrevim a qualificar de falsificació estètica, el Kitsch.